Avui la carícia m’ha enredat i s’ha entortelligat als pensaments d’ara,
la nit.
Enmig de les paraules de Lévinas, mentre un argenti filosfava amb uns presos sobre la “otredad”…
Ha aparegut ella
La caricia
Només sentir-la se m’ha eriçat la pell i les llàgrimes m’han perforat.
He plorat des d’un racó que desconec.
Potser no ha sigut mai acariciat aquest lloc.
Potser és això…
Se’m fa un nus a la gola ara tant sols d’escriure-la
Era mig mati, no recordo l’hora… pero si aquell moment que ha entregirat la resta del dia.
Quelcom d’ella m’ha sotregat tant profundament que fins ara, a les quatre i poc de la matinada no es deixa sentir.
Ara em reclama.
Deu haver sigut ella la que m’ha descabellat tant!!! Ara me n’adonc.
M’ha robat la presència de la resta del dia.
He deixat d’escriure el que havia d’escriure i ni tant sols m’ha deixat escriure del què volia.
D’ella.
He acabat menjant un crep deconstruit
Sicerament…
ella l’ha convertit en un remenat de crep de fajol i curcuma amb espinacs i ou.
Només a l’aiguera m’ha deixat una treva.
Potser perquè aqui ja hi he tingut altres encontres amb ella.
Diria que és amiga de l’aigua
I de l’escuma, també…
la fa ser més juganera amb les curves de la porcellana
Li deu sentir la seva lluentor.
Com jo la sento a ella a través de la llum de lluna sobre el meu cos
Nu
En la foscor.
I en la mateixa de fa uns instants
Aquí, però… ha escollit la frescor per deixar-se sentir. Nua, amb les ulleres posades i els ulls clucs m’ha acariciat tots els racons del cos.
Lliure sense rumb
Ni volent-ne, només sent.
Ara ja es trobava en la superfície
Amb qui s’ha trobat allà a baix?
Ara entenc perquè m’ha fet tirar aquesta foto fa tantes hores abans.
M’estava ensenyant amb la mirada
A acariciar.
Potser és això…
